Tota Menorca es un gran parc natural, sobre tot per el visitant ocasional, que veu un lloc tan natural i tranquil a tir de pedra de les populoses i frenètiques ciutats Europees. Per això esperem que així perduri per a les noves generacions. Però ara li presentem la zona que es la banderera de Menorca per constituir en sí mateixa un tot representatiu i indivisible com pocs. El parc natural de s'Albufera d'Es Grau, illa d'en Colom i Cap de Favaritx està situat a l'est de l'illa, i inclou la zona humida més important de Menorca. A prop de la costa s'hi troba l'illa d'en Colom que forma part indivisible del parc natural. Per el seu valor i interès, aquesta zona es el nucli central de la Reserva de la Biosfera del programa MAB - UNESCO que engloba a tota l'illa de Menorca. 
Es un Parc Natural, amb tres àrees ben definides, cadascuna formada per una gran varietat d'ecosistemes: zones humides, terres de pastura i cultiu, muntanyes boscosos, comunitats litorals, penya-segats, dunes i platges. Els seus valors naturals, paisatgistes i etnològics, han fet de l'àrea mereixedora de parc natural, i sumant els altres atributs, a tota Menorca, "Reserva de la Biosfera" por la UNESCO. Objectius del parc: 
* La conservació i millora del seu patrimoni natural, paisatgístic i etnològic.
* La difusió pública i educativa dels valors d'aquest important patrimoni natural.
* L'harmonització dels usos legalment permesos, amb la finalitat de conservar els valors del parc de s'Albufera d'Es Grau.

S`Albufera d'Es Grau es una llacuna de 2 Km. de longitud i una superfície de unes 70 ha. situada a nivell del mar i tancada per un sistema de dunes que li permeten l'ullal al Mediterrani per un canal únic i estret, a manera de riu, la "Gola". El mirall d'aigua esta esquitxat amb petites illes, refugi immillorable per a les aus que no son pertorbades, amb un mica de vegetació son taques verdes en un llac blau. El Prat es una zona que es l'expressió de la vida del parc, donat que a manera de ritme cardíac s'inunda o es presenta sec, d'acord a l'estació i el nivell d'aigua del llac. 
 

L'Illa D'en Colom

Separada de la costa a escassos 200 m. l'illot té una superfície de 60 ha, i la seva utilitat ha variat amb els temps, s'utilitzà com a llatzaret, cultivat una part i s'explotà amb poca fortuna una mina de plom. En l'actualitat el seu us es turístic, sobre tot de banyistes i visitants ocasionals que hi accedeixen amb barques d'esbarjo. L'illa en sí està actualment deshabitada.
Recordem que la visita del interior de l'Illa d'en Colom no està permesa, sols es possible visitar les seves platges.
 

Primera manifestació vegetal sobre la platja.

Des de la platja cap el interior, el primer grup de plantes es un grup d'herbes, poc dens i baix, incapaç de aturar l'efecte del vent. Alguna planta forma una espècie de "gespa vil", com el Medicago marina.
També observem fàcilment el card corredor (Eryngium maritimum), una lletera (Euphorbia paralias), el lliri de platja (Pancratium maritimum) o el càrritx d'arenal (Ammophila arenaria), gramínia que corona i fixa els primers monticles d'arena.
 

L'extrem occidental de la platja

 La vegetació posseeix un port diferent respecte al substrat, que en lloc de ser d'arena es terrícola i més consistent; encara que està protegida del vent dominant, reb l'influencia de la saló marina. A pesar de ser un ambient diferenciat al de la platja, el terra es bastant escàs d'amplària.
Respecte a les plantes, a prop de l'aigua reconeixem el fonoll marí (Crythmum maritimum), joncs espinosos - alguns endèmics - i algunes herbes com els espantallops (Limonium ssp.). Més endins, el port de les plantes augmenta en alçada, volum i densitat. Si el vent no es molt present, arriba a créixer una espessa maquia d'arbusts de baixa o mitjana alçada. Veiem entre les plantes més representatives la camamilla (Santolina chamaeciparissus susbp. Magonica), la qual té tendència a créixer a les zones posicionals marginals de l'espessor; i altres com el romaní negre (Cistus mospeliensis), l'aladern endèmic (Phillyrea media), la gatosa blanca (Calycotome spinosa), el càrritx (Ampelodesma mauritanica), etc.
Confonent-se amb la maquia litoral, però més cap el interior i allunyada del efecte salí de la mar, podem identificar una altre comunitat vegetal. Es el grup de plantes que formen l'ullastre. Es troba especialment als cims de les elevacions orogràfiques i té tendència a desenvolupar-se millor orientat cap el sud o vessants no castigades per el vent de Tramuntana (nord). Pren formes arbustives amb freqüència, difícils de transitar, però quan disposa de condicions favorables per créixer, pren l'alçada d'un bosc que pot arribar als set metres. No hem d'oblidar que, juntament amb l'alzinar, es la comunitat vegetal millor adaptada a les condicions ambientals de Menorca, per el qual es molt abundant. Les plantes més representatives son: el ullastre (Olea europacea var. Sylvestris), la aritja o abatzer (Smilax aspera), la lletera o mula arbustiva (Euphorbia dendroides), la esparreguera (Asparagus acutifolius) i altres que se anomenen en agrupacions vegetals més endavant.
 

L'interior de las dunes

Allunyant-nos del mar, observem que la vegetació va fixant l'arena cada vegada més. Respecte a la platja, es veuen nombroses diferències de composició i port en la vegetació, així com el nombre d'espècies. El pinar -savinar es fonamentalment fixador de l'arena, formant-se dunes que creixen al ser retingudes. El saví (Juniperus phoenicea var. lycia) i el pi blanc (Pinus halepensis) son els predominants. Aquesta massa vegetal té l'important paper de fer de barrera natural entre la platja i l'extrem oriental de l'Albufera i Sa Gola. Observem major diversitat d'espècies per les restes d'altre vegetació boscosa: la alzina (Quercus ilex) i el brusc (Ruscus aculeatus) son bons testimonis d'això. Junt amb una altre espècie de pi, el pi pinyoner (Pinus pinea), veiem que l'arbust predominant es la mata (Pistacia lentiscus) i, principalment entre les sabines, dues lianes molt freqüents: l'herba muernera (clematis flammula) i la rubia (Rubia peregrina). 
 

La vegetació marjal

Aquesta comunitat vegetal ocupa el límit inferior de vegetació, terra endins i després de les dunes, en contacte amb el nivell del mar però no al costat de ell. Las salicòrnias (Arthrocnemum fruticosum) s'estenen uniformement formant una estora de baixa - mitjana alçada, bastant densa. Es comprova la falta de substrat arenós. Algunes espècies representatives del salicorniar, que inclòs s'endinsen un poc dintre del pinar, son l'olivardó (Inula crythmoides), els joncs (Juncus acutus y J. maritimus), el tamarell (Tamarix africana), la halimione (Halimione portulacoides), etc.
 
 

Sistema de comportes de Sa Gola

 A prop de les cases de pescadors tenim una vista amplia cap a la llacuna, i també cap el canal de comunicació amb el mar, Sa Gola, rodejada de comunitats vegetals terrestres ja visitades.
Aquesta llacuna té una posició ben definida dins del cicle del aigua: podríem considerar-la com el clavegueró del cicle, allà on van a parar tots els aportaments marins, a efectes de igualar el nivell de les cubetes, la llacunar i la litoral marítima. Això es degut a que el règim de pluges de la nostra latitud es marcadament temporal, sent aquestes de tipus torrencial, breus i de gran intensitat.
¿Com es comportarà un terreny amb aquest tipus de pluges? Prest quedarà saturat d'aigua, i el resta, difícil es que pugui ser rebuda per un terreny xop, fluirà superficialment per els torrents, pendent abaix, accentuant-se si el tipus de substrat es poc permeable (pertany al país silicic menorquí). Però passaran també llargues temporades, sobre tot estivals, on la pluja es casi un miracle i els terres de la conca es troben amb les seves reserves hidriques casi acabades; es després quan l'única reserva d'aigua per a la llacuna, ara condemnada a la dessecació per la fort evaporació, es el mar, el qual, sobrat d'aigua, podríem dir que inverteix un excedent a la llacuna a fi d'evitar que es dessequi durant el estiu. Però el mar guanya amb aquesta inversió: quan arriben les pluges, l'aigua de Sa Gola, retorna al mar carregada d'elements nutritius que enriqueriràn la biomasa de les comunitats marines litorals. Aquest procés invers aporta, per tant, un benefici. 
L'ecosistema aquàtic, per el fet d'existir, està en comunicació amb una conca de drenatge, la qual subministra ions nutritius a la llacuna; es un procés lligat a l'erosió continuada dels terres, originat per el drenatge del aigua de pluja i accelerat o intensificat per l'home, el qual elimina la cobertura vegetal de bona part dels ecosistemes terrestres. Aquests materials nutritius, exposats a la llum, permetran el creixement de les comunitats vegetals aquàtiques damunt del sediment de la llacuna: d'aquí la gran producció que presenta. En cavi, en el mar els elements nutritius es van acumulant en el fons, on ja no hi arriba la llum del sol a partir d'una certa profunditat, quedant així segellada la possibilitat d'un ecosistema enormement productiu. La poca profunditat de la llacuna, de 2 a 3 metres, permet la total il·luminació del ecosistema, i es pot dir que no hi ha moment de repòs per utilitzar aquests materials essencials per a la vida. La llacuna es transforma així en un ecosistema molt productiu, amb capacitat per a alimentar a un gran nombre d'organismes. La comunitat vegetal es diferent de la terrestre, i pot assumir dos estats, depenent del grau de intercanvi d'aigua amb el mar: quan aquest es petit o inexistent, estant Sa Gola col·lapsada per arena en el seu tram que passa per la platja, la comunitat es basa en organismes microscòpics que tenyeixen l'aigua de color verd reduint la seva transparència. Encara que la seva biomasa es petita, el seu potencial reproductiu es tan elevat que es pot doblar en un dia; vist des de la perspectiva dels consumidors (animals), la petita biomasa no presenta cap problema, ja que poden consumir-la sencera sense perjudicar-la. Quan, per el contrari, el flux amb el mar es  bastant gros, aquesta comunitat plactònica es veu ràpidament arrasada per la corrent, formant-se una comunitat vegetal filamentosa d'algues verdes aferrades al fons, junt amb plantes herbàcies submergides arrelades dintre del sediment. L'aigua es més transparent i, en general, podem dir que beneficia la vida dels grans animals, que es guien per la vista en les seves captures d'aliments: els herbívors busquen tubèrculs i rels, els carnívors larves de mosquits o peixos...
 

La maresma des del pont de Sa Gola

 Les ribes humides, al pas del flux d'aigua per Sa Gola, poden diferenciar-se segons la seva composició vegetal. Básicament, hi ha, des del pont mirant cap a terra endins, una comunitat diferent del salicorniar. Es tracta d'un grup de plantes no tan influenciades per l'aigua salada, però també creixent sobre terra inundada; es pròpiament una petita maresma, composta per joncs en la seva part més baixa i propera, i immediatament seguida per una coberta uniforme de canya i espadanya (Phragmites australis i Typha latifolia). Veurem també, si ens apropem per la carretera, altres plantes associades pròpies d'aquest ambient, que dona bon alberg a pardals: es el cas d'una o dues espècies de corretjola (Convolvulus ssp.), l'abatzer (Rubus ulmifolius), una lletera diferent a la de la platja, del ullastrar y la maquia (Euphorbia ssp.), etc.
 

Maquia arbustiva interior

Ens trobem en el contacte entre el front d'una fixada per el sabinar i una varietat mesclada de maquia arbustiva, més indefinida i complexa que la observada en el litoral occidental de la platja. Aquestes característiques i altres fan que no la puguem identificar com una comunitat pura, donat el seu present estat de creixement. Veiem com l'arena, arrasada en un principi per el vent, i després colonitzada per la vegetació, cavalca sobre el substrat silícic de pissarra. La composició floral de la maquia contigua al front dunar es bastant diversa. Tornem a trobar las dues espècies de pi, la bruguera (Erica multiflora), el romaní (Rosmarinus officinalis), l'aladern (Rhammus alaternus), l'estepa (Cistus laurifolius), l'herba Dorycnium pentaphyllum, etc. Observem que apareix també l'alzina, la qual juga aquí un paper diferent al de la seva presencia residual en el pinar-sabinar; la seva abundància dintre de la maquia així com un nivell incipient de creixement per damunt de la resta dels arbustos, sembla poder augurar-li un futur protagonisme en la recerca d'una major estabilitat i maduresa ecològica.
 

La fauna

Com era d'esperar, el més important de la fauna de la llacuna son les aus aquàtiques i això es ve reforçant al ser Menorca una estació, una parada en el llarg del viatge de les aus migratòries, i, com no, la zona humida del llac es la més propicia per el descans i la reposició de les forces. La presencia d'altres aus més regulars acaba de conformar el paisatge aeri, ens referim al àguila peixatera (Pandion haliaetus), el corb marí (Phalacrocorax aristotelis), roquer solitari (Monticula solitarius), els coloms salvatges (Columba livia), els busquerets (Sulvis ssp.), la burella camperola (Anthus campestris), el sibil-lí (Burhinus oedicnemus), cogullada montesina (Galerida theklae), terrera (Calandrella brachydactyla), la tórtora (Streptopelia), els porrons comuns (Aythya ferina), ànec piuló (Anas penelope), la fotja (Fulica atra), l'ànec reial (Anas plathyrhynchos), els xarxets (Anas creca) i la garses o agró roig (Ardea purpurea). També es solen observar rapaços com el milà (Milvus milvus), l'àguila calçada (Hieratus pennatus), el capbussaire (Tachibaptus ruficollis) o el falcó peregrí (Falco peregrinus).
En quant als peixos, les espècies més comunes de s'Albufera son la anguila (anguilla anguilla), la llisa (Liza aurata i L. Ramada), el llobarro (Dicentrarchus labrax), els xanguets(Atherina boyeri), els galubs (Liza saliens) i la gambussa (Gambussia affinis holdbrooki). Els mamífers més representatius son el conill (Oryctolagus cunniculus), el liró (Epimys norvegicus), l'eriçó (Atelerix algirus), la rata ullada (Eliomys quercinus) i la marta (Mustela martes). En Quant als rèptils i als amfibis, destaquen el gripau verd (Bufo viridis balearicus), les granotes europees (Emys orbicularis), la sargantana italiana (Podarcis sicula), la colobra de cogulla (Macroprotodon cucullatus), la colobra d'escala (Elaphe scalaris) i la granota de Sant Antón (Hyla meridionalis). 
 

L'activitat humana del parc

 Aquí podem parlar de dues activitats ben definides, una l'agrícola, i l'altre la població de les costes amb les casetes de cap de setmana i/o temporada d'estiu.
En quant a l'activitat agrícola, es més o menys tradicional conformant part del paisatge casi natural del parc i no representa en els usos actuals un perill per el mateix. En quant als assentaments de la costa, la pressió ha estat major al punt de arribar a tenir que recuperar-se part important de territori, avui del parc per medi de la expropiació. Elslos assentaments tradicionals son mantinguts, però el increment del turisme també es deixa sentir a las costes i la platja d'Es Grao, que avui té una presencia turística important a pesar de no tenir hotels a prop. La platja formada per una pronunciada entrada del mar, que acaba formant una conca de molt poca profunditat i poca renovació de l'aigua, la fan propicia per els primers banys de la temporada, donat a que les seves aigües es calenten més ràpidament. També cap destacar que al ser una platja de molt poca profunditat, es ideal para nens i ancians no dispostos a lluitar amb les ones i que prefereixen aquestes tranquil·les aigües.
La vesprada es un espectacle en aquestes aigües tranquil·les, on reposen manses les barques dels pescadors, també se les veu com s'engronxen al compàs d'unes ínfimes ones, que reflexen els darrers raigs de sol, inundant de color el Mediterrani, les dunes, les faldes de muntanyes... Fins el mateix cel es va tenyint, i com en una espècie de teló, l'escenari del teatre, va sent cobert per la nit lenta, molt lentament.
 

Més sobre l'Albufera Des Grau

El famós Camí de Cavalls, antigament destinat a la vigilància del litoral menorquí, també passa per el parc natural i es idoni per a passejar-hi per s'Albufera des Grau, passant a prop de la zona inundada, l'Illa d'en Colom, la bassa de Morella, la Torre dels Tamarells i dels jaciments de Sa Torreta.
A la finca de Sa Torreta podem trobar un complex talaiótic, amb molta importància arqueològica i històrica. I no molt lluny d'aquest, una torre de defensa en la finca de Sa Torre Blanca. A l'extrem del cap de Rambla, enfront de l'Illa d'en Colom, trobarem una torre de defensa a prop del mar, a una alçada de uns 25 metres sobre el nivell del mar. Es la Torre dels Tamarells, també coneguda com Torre de Sa Torreta o Torre de Rambla. Es una construcció que data del s. XVIII, troncònica, amb reforços de pedra de "marès" a l'exterior i que posseeix tres plantes, estant l'entrada principal en la central.
També destaquen, en el àmbit etnològic, las parets de pedra seca, les cases de Sa Bovaleta i Sa Boval Vella i els pous i abeuradors per animals..